Jordi's profileEl Freix d'en BlogPhotosBlogListsMore  |  Tools Help |
El Freix d'en Blog... |
||||
|
|
May 20 SEGURAMENT ES REFERIA A LA GENERACIÓ DESVIRGADA...Sí sí sí... realment és maco de collons el pseudo-manifest aquest que volta per aquí sobre la generació dels '80; és emotiu... nostàlgic... alliçonador; no sé com ho hauràs vist tu, però... fa una mica l'efecte com que qui ho hagi fet vulgui reivindicar alguna cosa així com... "el món és una merda però... ei, que nosaltres venim dels '80 i som l'hostia... i de passada fem historia (que això són coses de l'edat)". Vindria a ser una mica com l'annunci aquest de "Barcelona, la millor botiga del món", a on representa que la noia que en aquell mateix annunci apareix tota alegre feliç i contenta, es deixa seduir com la princesa d'un conte de fades, per les arts escèniques/intel·lectuals/interpretatives/etc dels/les botiguers/res del mercat municipal mentre surt a comprar. Ja saps què vull dir; és aquella cara somrient de "no t'està escoltant, sinó que t'està mirant... des del fons de l'ànima"; allò tant típic que fan les noies amb tu quan estan enamorades (enamorades de tu s'entén... en teoría). A continuació, i tota abduida per a tota aquella aura d'amor i passió, una veu en off que hem de suposar que ve a ser la nostra preciosa princesa enamorada, diu alguna cosa així com... "visc a una ciutat a on una professora d'idiomes em diu..." (quelcom similar a per exemple... quina classe de fruita t'has d'emportar aquell dia o quelcom per a l'estil). I clar... aquest és el moment en que gairebé per instint i per defecte et quedes amb la sensació de "oh! que bonic! que romàntic! quin nivell d'intel·lectualitat que hi podem trobar a 'la millor botiga del món' quan surtim a comprar! ... etc!!" (fins i tot per dintre teu exclames aquest "etc" en un esclat de joia incontenible i inexplicable en paraules). De fet, gairebé arriba a semblar com una espècie d'eufemisme allò de plantejar-se obertament interrogants com per exemple que... com collons ha hagut d'acabar de fruitera una professora d'idiomes? És igual!! Què importa? Pensa que nosaltres (els del mercat) som l'hostia! (i fins i tot de bon matí ens n'anem cap a la feina alegres i cofois com si fóssim els set nans de la pel·li de Disney). Per on anavem? Ah, sí! Doncs amb el pseudo-manifest aquest, passa una cosa similar; et diuen que la teva historia comença amb la caiguda del mur de Berlín, o les Olimpiades del 92. També et diuen que el "vell barbut" no sempre et duia el que havies demanat, però que sempre hem sentit dir que ho hem tingut tot; que som l'última generació que ha après a jugar al carrer i a les caniques a l'hora del pati; que som la primera que ha jugat a videojocs; que vam entrar a l'escola quan l'1 de novembre era "Tots Sants" i no "Halloween" (tota la vida que n'estava convençut que aquell fruit sec que sempre menjo l'1 de novembre eren castanyes...); que hem estat els últims en gravar casets, etc etc etc. Després hi ha un segón apartat a on t'expliquen que, és un miracle que estiguem vius: viatjàvem sense cinturó de seguretat al seient del darrere, no haviem sentit parlar del canvi climàtic, vàrem tenir "llibertat, fracàs, èxit i responsabilitat", hem après què és el terrorisme, que si som la primera generació en democràcia, i que abans, els nens ens hostiavem a l'hora del pati i al cap de dues hores tornaven a ser tant amics, oh i tant! Quina llàstima que aquest manifest no l'hagin fet en català i en versió audio-visual. Te l'imagines? Doncs... seria alguna cosa similar a l'annunci aquest d'en Messi i el tovalló de paper; amb aquesta música tendre de fons que ve a recrear els origens del seu ascens fins a l'actualitat; que "jugarà amb els millors, serà l'ídol de tot un país, etc". De fer-ne una versió d'aquest annunci amb el "manifest" de la generació X, ja posats podriem acabar amb les Fonts de Montjuic rajant a tota potència mentre sona triomfal l'hime de "Els segadors". Quin final més gloriós! Que apoteòsic! Sí sí... però el que no diu aquesta carta, és que a vegades també hem après altres coses... però sobretot que les hem après de la pitjor manera; que determinades actituts no són compatibles amb la llògica; que de fet, allò que des del principi ens havien dit que era normal, en realitat no ho era gents; som aquella generació a qui van intentar ensenyar-nos a ser persones civilitzades i adultes... però també som aquells a qui massa sovint ens va tocar aguantar que qui ens ho ensenyava, ho era tot menys una cosa i l'altra. Som la generació que va créixer il·lusionada amb els Reis de l'Orient (que no el "vell barbut"), i que ha acabat per no volguer repetir l'experiència. També som aquella generació, dels que precísament ens hostiavem a l'hora del pati, exactament de la mateixa manera que ho feien les generacions passades i ho continuen fent les presents, però amb la gran diferència que en aquest cas la història no començava amb el mur de Berlín, no senyor/a... ni amb les Olimpiades del 92 a Barcelona; aquí la història començava el dia que un noi basc de 14 anys es va suicidar perquè no podia aguantar més que els companys de l'institut no deixéssin d'assetjar-lo; per primera vegada vàrem conèixer el "bullying"... i haver-ne parlat abans d'això, era senzillament... una mentida. També hem après que el terrorisme té més cares de les que ens volen vendre; que massa sovint els que més criden són els més interessats en que el conflicte no s'acabi mai. Ens han volgut explicar també, que vivim en una democràcia, però ningú d'aquests que tant la defensen s'atreveixen a dir obertament que el que estem visquent en realitat és l'herència d'una dictadura; que estem en l'únic estat de dret suposadament democràtic del món que, havent deixat enrere aquesta dictadura, encara no s'hi ha jutjat a ningú per crims contra la humanitat. També som la generació a on els hipòcrites es disfressen d'anti-radicals... a on els maltractadors es disfressen d'innocents... i a on els innocents ho acaben pagant sense haver trencat cap plat. I també som la generació a on la gent del carrer passa de llarg davant d'una injusticia... a on massa sovint el delicte no és ser un lladre, sinó una persona noble d'esperit. Som la generació a on es parla més del canvi climàtic, i a on en realitat, a tothom se li en refot; de fet som la generació a qui pretenen carregar la culpa del canvi climàtic quan els qui realment tenen els instruments necessaris per canviar alguna cosa han hagut d'esperar que arribés una crisi econòmica per canviar alguna cosa (i NOMÉS alguna cosa). I també som aquella generació a on gairebé per defecte no s'et perdona si el primer polvo no el vas fer quan tenies quinze anys, i la que ha establert que la manera de combatre un dogma, és imposar-ne un altre quan en realitat la lluita era simplement, combatre els dogmes. En definitiva... som la generació que enlloc d'evolucionar fa que tot segueixi com sempre. Això no és perquè t'hi sentis identificat/da; no és perquè ho reenviis a 5, 10, 15, o 30000 persones. De fet no cal ni que ho reenviis. I saps per què no cal? Doncs perquè tot continuarà igual. Ah! Amb tot aquest panorama, no t'estranyarà que també siguem la primera generació que veu per la televisió, annuncis de mútues mèdiques dedicades gairebé exclusivament a l'assistència psicològica i/o psiquiàtrica... o que l'última Marató de TV3 estigués dedicada precísament a les malalties mentals greus. April 20 UNA HISTÒRIA D'AMOR A METROUna vegada, algú molt savi em va explicar que la telepatía... existeix. I tal com existeix, no és per una qüestió d'aquestes d'art per encanteri per dir-ho d'alguna manera, sinó d'una cosa molt més simple, propera, i a l'abast de tothom; potser per algun indret amagat damunt la capa de la terra existeixi alguna civilització amb una ment suficientment verge... forta... sana, com per poguer comunicar-se de manera que, poguéssin explicar-te tot això sense ni tan sols la necessitat d'obrir la boca, per posar només un exemple. Però em temo que aquest no és el meu cas, i sincerament (i que ningú se m'ofengui) dubto molt que sigui el teu o el de cap altra persona de la nostra civilització que pugui llegir això. En altres paraules... no esperis poguer enviar sms's per telepatia (entre altres coses perquè si això fós possible, jo ara mateix procuraria estar fent coses més productives -com forrar-me mostrant al món la meva saviesa- enlloc d'exprimir la neurona per explicar-te la historia de manera que la puguis entendre a partir d'aquesta fase introductòria). Però bé, sigui com sigui... la telepatia existeix; no és una cosa físicament palpable, però està aquí, entre nosaltres. I massa sovint condiciona el nostre comportament; a vegades ens fa notar la presència d'algú sense veure'l; saber quan aquest algú ens està mirant de reull tot i que aparentment estigui llegint el diari des del seu racó en el tren; a vegades podem saber què pensa aquesta o aquella persona... i a vegades fins i tot... podem "preveure el futur". I per a tot això, no cal ser cap il•luminat d'aquests que acostumen a tenir secció de l'horòscop en diversos diaris (sí, exacte; aquella secció que precísament "ningú se la mira" però que misteriosament continua perdurant en aquella mateixa pàgina del diari des de temps inmemorials). Però això sí... millor que tot això no ho expliquis gaire alt, que per aquí hi ha qui encara es voldria (sí, és correcte; he dit "voldria" i no pas "podria") pensar-se que estàs per tancar. Amb tot això, a vegades anar amb tren de rodalies o amb el metro, resulta tant apassionant, que un s'ha d'inventar fórmules per matar l'estona. Fórmules com per exemple... llegir, escriure aquesta merda, o... quan estic molt inspirat, posar a prova la meva "telepatía"; intentar que algunes persones se sentin observades per a mi, sense ni tan sols dirigir-los la mirada. Amb quina finalitat? Suposo que cap ni una. Bé, a veure... fa un temps m'ho prenia com un "entrenament"; una manera de tenir la ment com si diguéssim... preparada. El problema és que al final... per volguer tenir la ment tant "preparada", acabes per oblidar-te dels petits detalls que realment són importants en el dia a dia, i en definitiva tampoc ets cap savi il•luminat d'aquests i el millor que pots fer és deixar-te de punyetes. Sigui com sigui, un dia em trobava jo agafant el Metro a Plaça Catalunya per anar fins a la Vall d'Hebrón. El metro anava especialment ple, com és habitual en qualsevol hora punta. Gairebé un no es podia ni moure. Em trobava a la plataforma, al costat de les portes d'entrada i sortida del vagó. Al meu davant, entre tota la gent hi havia una noia... la veritat és que després m'en vaig oblidar completament de la seva cara, però... crec recordar que era força bufona; si no, no l'hagués estat mig observant ("entrenava" la ment, però no sóc idiota)... ah, perdó... que em diuen que no anava sola; al seu costat hi havia un noi sobre el qual haurem de suposar que era la seva parella. Tots dos feien una cara de monotonia tant gran que, difícilment algú els podria arribar a fitxar pel seu sexapil (o com collons s'escrigui) per rodar un annunci d'aquells de colònia en els quals a alguns s'els dispara el pressupost en efectes especials fins a l'inifinit (tot i que el guió continui sent el mateix que des de generacions i més generacions). El meu problema però, seria que per dir-ho d'alguna manera l'art del dissimular no és precísament el meu do. Això, en més d'una ocasió m'ha provocat situacions bastant sorprenents. Encara que... de fet a vegades em pregunto, si és que aquesta historia parteix més de l'igualment gran art del dissimular de la parelleta vers a mi, que no pas del meu en general, perquè certament tampoc es pot dir que en aquella ocasió es tractés del seu do. Reconec que potser les meves arts en l'espionatge industrial van ser les que van provocar que aquest servidor fós subtilment descobert per la parella. Aquesta, en aquell moment es trobava encara inmersa en la monotonía de no dirigir-se ni un miserable gest d'afecte vers a l'altra persona; fins aquell moment era tot com una part d'un gran cansament... ves a saber... potser era fruit de la vida quotidiana i estressada d'una gran ciutat com és la capital d'aquest país... o potser, era fruit d'una altra classe de cansament. Va ser en adonar-s'en algú dels dos de la meva presència (em sembla que la mateixa noia, però... ara no ho recordo) que es van posar, per dir-ho d'alguna manera (sempre dins del reduit espai personal del qual disposaven en aquell racó del vagó) a "marcar territori"; de cop i volta començaren a sorgir en un moment, totes les mostres d'afecte, amor i passió vers a l'altra persona que durant el que portaven de viatge en el metro encara no havien experimentat (com aquell qui diu només els hi faltava completar aquell esclat de joia amb alguna escena pornogràfica). Certament, no em podia creure el que estava veient... i això que estic curat d'espants i ja gairebé em crec qualsevol cosa. Però... és que em va saber greu i tot. Segur que per allà està ple d'il•luminats que a partir d'una mirada "innocent" no els tremolarà el pols a l'hora d'establir relacions humanes a tort i a dret partint del no res enmig del metro. Però... em temo que aquest no era el meu cas i per tant, ningú havia de patir. Certament em vaig fixar amb aquella noia exactament de la mateixa manera que em podia haver fixat en el cartellet aquell dels 30€ de multa si no portes el bitllet o 25€ si t'enganxen fumant. Només que... a part de ser la noia, a diferència del cartellet, un ésser viu, alegrava més la vista. Realment ara no recordo si era ella, o ell, qui va començar a marcar territori. Depèn de qui fós dels dos, cadascú tindria motius ben clars per fer-ho; tractant-se d'ell, hauria visualitzat a un possible depredador (o sigui… jo...) amb "ganes" de fotre-li la parella (que ja té collons la cosa…); tractant-se d'ella... bé, millor no dic res. Sigui com sigui... jo no podia donar crèdit al que estava veient, i realment em va saber greu. A veure... sempre es podia donar el cas que en contraposició a tot això, la parelleta tingués un mal dia i que, gracies a la meva presència "impertinent" els hagués aconseguit reactivar com a tals. Però de no ser així, la meva sentència era clara i ferma; entre aquests dos hi ha exactament la mateixa passió que tinc jo com a "sevillanu" de socarrel (i amb tots els meus respectes a totes i tots els "sevillanus", siguin de socarrel o d'adopció). Ens trobavem ja a l'altura de Lesseps i com sempre passa a partir d'aquesta parada, el metro es començava a buidar considerablement. Com a conseqüència no calia continuar d'empeus a la plataforma, perquè ja hi havien seients lliures de sobres; m'en vaig a seure, però la parelleta es queda allà al mateix lloc. Pel que fa a mi, la meva sentència vers a aquestes dues persones i la seva declaradíssima passió era ferma, però... el fet d'anar a seure em va fer perdre'ls momentaniament de vista. Tot i així, continuava sent ferma. Realment, era una bona historia per explicar; tenia en ment el concurs aquell de relats que va organitzar TMB a l’any 2007 sobre histories que tenien lloc al transport públic, i en contraposició amb la típica historia d'un "amor a primera vista" i similars en el metro, aquesta historia m'hagués anat perfecte. Però... ni hi vaig arribar a temps a presentar-ho en el seu moment, ni vaig arribar a trobar en aquella ocasió paraules suficients per escriure tot això... i sincerament, deuria tenir coses infinitament més importants al cap com per pensar en una parelleta pasada de rosca a qui no conec de res (com per exemple, el motiu pels quals anava fins a la parada de metro Vall d'Hebrón, i no precísament per assistir a un concert de Dream Theater). Mentrestant, jo arribava a la meva destinació. La parelleta encara va continuar en el metro més enllà de Vall d'Hebrón. Vaig passar pel seu costat per accedir a la sortida del vagó, i en aquell moment la meva previsió vers als dos "enamorats" s'em va confirmar d'una manera flagrant; tota aquella passió desmesurada vers a l'altra persona havia desaparegut completament i tornaven a trobar-se exactament igual d'estàtics, apàtics, desenganxats i avorrits de la vida que abans que jo em plantegés fixar-me en la pobra noia (sobre la qual, continuava havent-m'hi fixat exactament de la mateixa manera que si em fico amb el cartellet dels 30€ de multa... 25€ si...). Però vaja... aquesta és la meva versió dels fets, i més d'un em prendrà per boig per això (després el temps com sempre em donarà la raó, però això és igual). O sigui que... oficialment, tenim un vagó de metro ple de gent. Entremig una noia i un noi (no sabem ni tan sols si es coneixien) que en un moment donat es decideixen a mostrar-se mutuament i partint del no res, un afecte desmesurat que, tornarà a desembocar al cap de poc al no res novament. I més enllà d'això... (sempre segons fons oficials) aquí no ha passat res. March 30 QUÈ COLLONS LI DEU PASSAR PEL CAP A UNA PERSONA QUE ÉS CAPAÇ DE FER UNA COSA AIXI ?Extret de La Vanguardia, al 15 de Març de 2009: Disputa por la custodia de un niño de 8 años La buena sintonía entre Brasil y EE. UU. está lastrada por un conflicto humano que se arrastra desde el 2004 y que ha llegado a discutirse al máximo nivel entre los dos países. Es el caso de Sean Goldman, un niño de ocho años, hijo de norteamericano y brasileña. La pareja parecía llevarse bien, pero de repente la madre se llevó al pequeño a Brasil, sin permiso del padre, y nunca más regresó. Se produjo el divorcio, la señora volvió a casarse y falleció en el parto de su segundo hijo, en agosto pasado. David Goldman, residente en Nueva Jersey, ha intentado sin éxito recuperar a su hijo, que se está criando con su padrastro brasileño, un abogado de Río de Janeiro. El asunto ha llegado a la Cámara de Representantes en Washington, que exigió la devolución del niño a su padre. La secretaria de Estado, Hillary Clinton, abordó el tema hace unos días con su homólogo brasileño, Celso Amorim, El contencioso, que ha obtenido gran cobertura en los medios estadounidenses, se ha comparado, salvando las distancias, con el caso del niño balsero cubano Elián González, en el 2000, que causó una grave crisis con La Habana y que finalmente fue devuelto a Cuba. ... October 23 CARTA OBERTA A JM HERNANDEZ RIPOLLVaig assistir al concert de Queen & Paul Rodgers, i m'agradaria fer unes quantes observacions sobre la teva crònica:
1- El Senyor Paul Rodgers no té cap complicació per a substituir a ningú, bàsicament perquè no venia a substituir a ningú. A part d'això, Queen i el propi Freddie Mercury sempre han estat admiradors dels seus treballs tant amb Free, com amb Bad Company, com en solitari.
2- Evidentment, el Senyor Paul Rodgers no va venir a fer de Freddie Mercury; va venir a fer de Paul Rodgers. Per cert... el Senyor Paul Rodgers estava en més bona forma que a l'any 2005.
3- Partint d'aquesta mateixa base, el que vam veure al Palau Sant Jordi, i com el mateix nom de l'entrada indica, no era Queen; era Queen & Paul Rodgers (no és el mateix).
4- Matitzar (i cito textualment) que "per sort, a Paul Rodgers no li donen gaire temps lliure" referint-se a les seves propies cançons és no només una falta de respecte a la seva persona i el seu talent, sinó també una falta de respecte a les propies influències de Queen.
5- Pel que fa al nou disc, "només" en van aprofitar cinc de talls i no quatre; "Cosmos Rockin'", "Says it's not true", "C-Lebrity", "Surf Out... School's Out", i "We believe". Cinc cançons d'un disc nou tractant-se d'un grup consagrat, és una cosa sobre la qual altres grups més joves no poden dir el mateix; grups no tant consolidats que, cobrant el mateix per una entrada es limiten realment a tirar dels clàssics.
Ja cansa això de que no hi és el Freddie Mercury. Ja ho sabem que no hi és i és una perdua irreparable. Però deixem-nos d'històries i anem a escoltar música, que igualment n'hi ha, i segueix sent bona. Sens dubte, Brian May i Roger Taylor han fet el més sensat dels últims 10 anys.
Jordi Freixas Casanovas September 13 LA MONA DORMENTTemps era temps, quan en una monarquia parlamentària constitucionalment aprovada en referèndum amb un índex de participació més aviat dubtós, un rei i una reina estaven molt desitjosos de tenir fills. Finalment, i després de molts intents, la reina va donar llum a una nena. De nom li van posar Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén. Era tanta l'alegria, que van organitzar un bateig multitudinari a la catedral més important de la capital del reialme. El desplegament per a la cerimònia va ser espectacular: polítics, aristòcrates, jugadors de futbol i altres personatges mediàtics, periodistes, etc. Amb tot plegat, fou necessari acordonar tot el perímetre a no sé quants metres a la rodona ja que enmig de tota l'eufòria, (per a tot el territori d'aquell reialme segons els mitjans de comunicació), hi habitaven "minories subversives" de tendència tirant a republicana, indignades en veure com alguns es gastaven els impostos de totes i tots el contribuents. Amb tota la majestuositat que demanava la ocasió, la missa fou dirigida pel cardenal d'aquella ciutat, que era a més a més, el president de la conferència episcopal. Amb tot plegat, la familia reial va convidar a set fades tot preparant com a regal, un cofre d'or, rubís i diamants per a cada una d'elles (perquè després diguin que estem en crisi). Les fades en agraïment, li van otorgar a la infanta un do cadascuna: De sobte, una dona va entrar a la sala. Oh! Era la fada malvada! Havia tornat de l'exili! Al final de tot plegat, la fada malvada va llençar tota emprenyada un encanteri sobre la petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén: - Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, el dia que compliràs setze anys et punxaràs amb una agulla i et moriràs. La parròquia es va quedar glaçada. A la premsa no es parlava d'una altra cosa. Els partits polítics d'un cantó i de l'altre, i del de més enllà, no paraven de tirar-se els plats pel cap; que si això és un gest electoral, que si vostès s'estan quedant sense discurs, que si no han condemnat l'amenaça i seran acusats d'enaltiment del terrorisme, que si el tren d'Alta Velocitat i que si l'Estatut (que no tenien res a veure, però total... ja no venia d'aquí) etc. Amb tot això, el president del Govern (donat que a efectes pràctics aquell reialme era una monarquia parlamentària en la qual la figura del rei era més simbòlica que altra cosa) va proposar una llei d'agulles i partits que va comptar amb els vots a favor del partit governant, i del principal partit de l'oposició. Pel que feia a la resta de partits, dels quals la majoria representaven "minories nacionalistes perifèriques", alguns es van abstenir i d'altres hi van votar directament en contra. El primer pas, després d'haver aprovat aquesta llei va ser il·legalitzar les agulles de tot el reialme (és per això que des de temps inmemorials, algunes persones ténen aquesta fal·lera per anar-s'en a Amsterdam de vacances). Entre una cosa i l'altra, el tema va crear debat polític en tota la geografía estatal. Els partits que estaven en contra d'aquesta mesura, van presentar un recurs al Tribunal Constitucional tot esgrimint arguments tècnics de viabilitat. I ja veies a diferents programes televisius d'actualitat política, diversos cara a cara entre polítics i/o articulistes de determinats diaris (la qual cosa vol dir que cadascun d'ells era més afí a un determinat partit i/o tendència) o representants d'entitats cíviques: "efectivament, la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà el dit amb... (interrupció del contrincant del debat: "es punxarà i a vostè ja li anirà bé que es punxi") deixi'm acabar si us plau... deia que la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà amb una agulla, però... (nova interrupció del contrincant del debat: "però es punxarà!! sí o no? oi que es punxarà?") no morirà. Sí... es punxarà, però no morirà. (interrupció de la moderadora del debat: "se li ha acabat el temps, té la paraula..."). Ehm... tinguent en compte que aquest senyor m'ha interromput tota l'estona, tinc dret a més temps. Deia que la infanta Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén es punxarà amb una agulla però no es morirà. Dormirà profundament i passats cent anys un príncep blau la despertarà" (nova interrupció del contrincant: "però es punxarà..."). ... Bé, el fet és que anaven passant els anys, i la petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén s'anava fent gran, i anava sentint interés per la música. I això que un dia que la familia reial, es trobava en una trobada diplomàtica d'aquestes que ells mateixos no saben ni perquè ho fan (en realitat sí que ho saben però sempre resulta més tranquil·litzador que el poble es pensi que es troben per perdre el temps), van coincidir ni més ni menys que amb en Nicolas Sarkozy i la seva esposa, la Carla Bruni. La petita Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, que en realitat ja començava a no ser tant petita, donat que en aquells moments rondava a prop dels 15, li començaven a sortir els pits, i tenia curiositats per explorar, tota abduida per la seva set de música anà a conèixer a Bruni i aquesta la convidà a fer una col·laboració a l'estudi pel seu nou disc (ja se sap... en certs temes és fàcil d'entendre's en segons quins estaments mediàtics). No va tardar molt en veure que allò de la música li agradava més que les cimeres diplomàtiques amb tota la martingala, i aprofitant les seves nombroses influències com a filla del rei, es va afanyar a treure el seu primer disc. De cara al nom del projecte, va considerar seriosament la possiblitat de fer-se un nom artístic, com per exemple... la Bella Dorment. I efectivament, el disc va ser un èxit. Punxaven el single estrella a totes les discoteques pijes hagudes i per haver, a la MTV i similars... fins i tot a l'Operación Triunfo (l'Operación Triunfo d'aquell reialme s'entén). I d'èxit en èxit s'anava omplint la pica. I amb l'èxit servit... disbauxa i més disbauxa; alcohol, drogues, sexe, vici, etc. Amb tot plegat, arriba el dia que la nena compleix els 16 anys i per celebrar-ho reuneix a tota la comitiva en una discoteca llogada especialment per a l'ocasió. Ballava com ningú, desprenia una bellesa innata, i bé... la bondat d'un àngel... allò que s'en diu tenir la bondat d'un àngel no la tenia precísament, però era força ingènua. De sobte enmig de la festassa, se li apareix la fada dolenta amb una ampolla que semblava vi rosat: El rei, desconsolat, va traslladar a la princesa a la seva cambra amb el seu llit d'or, plata i diamants. Ja veies a tota la premsa (sensacionalista i no sensacionalista) omplint titulars i més titulars. I cadascú (sempre segons inclinació política) deia la seva: "La fada dolenta és còmplice dels nacionalistes", "Dol a la familia reial", "Atac al cor de la corona","Adormida per ser del reialme", "I el pobre poble què?", etc. Mentrestant, el rei ràpidament, va fer cridar als serveis secrets d'intel·ligència, els millors metges de tot el reialme, i a les fades bones. Totes i tots ells van veure amb gran impotència com no hi podien fer res davant d'aquell coma. Després, el rei va fer cridar a aquell comentarista de no recordo quin diari, que havia explicat temps enrere en un debat per la televisió, i enmig de constants interrupcions del seu contrincant, que la infanta no es moriria, ja que va resultar que era un metge alternatiu d'aquests: I així fou quan tornant del "badulaque" amb unes quantes ampolles de més, el mateix metge, el rei, la reina, tota la noblesa, criades i criats... tothom va prendre d'aquell vi, i es van quedar ben adormits (bé... en realitat, abans de quedar-se completament adormits, i com a bons aristòcrates que eren, van improvisar una festa boja a palau, bacanal inclosa). I així va ser com a la casa reial, no s'hi sentia ni una ànima; tothom... absolutament tothom s'havia quedat estès a terra; dormint la mona. Un bosc màgic va cobrir tot el palau. Al principi ningú s'hi acostava, però un dissabte a la nit, s'hi van reunir una colla de freakys amb unes quantes xibeques, i amb la intenció de fer algun joc d'espiritisme. Endinsats pel mig del bosc, es van topar amb el palau reial... completament desert; tothom de palau s'havia quedat adormit, i per tant, la guardia reial també. Al no haver-hi ningú vigilant, hi van entrar. I tal com hi van entrar, es van endur un bon botí. Aviat va córrer entre els fel·ligresos la noticia de que el palau estava desprotegit, i aviat... molt aviat, aquell palau va quedar completament saquejat. I així anaven passant els anys... i el palau cada vegada es trobava en pitjor estat de conservació. De fet, van descobrir que l'estructura de l'edifici perillava perquè tenia al·luminosi. Amb tot plegat, el govern tenia planejat construir una línia d'Alta Velocitat soterrada per sota de la ciutat i que afectava directament el palau reial. Per això mateix va estudiar la possiblitat de canviar a tota la comitiva reial dorment d'ubicació, i enderrocar l'edifici. Total... el príncep blau aquell no acabava d'arribar mai, el palau s'estava deteriorant per moments, i des de feia anys que allà no hi vivia "ningú"; tampoc hi havia cap familiar "viu" per fer-s'en càrrec de tot allò, perquè tots es trobaven a dins... dormint. A més... arreclar això costa peles. Mentre s'estudiaven les possiblitats, tota la geografia del reialme es va omplir de manifestacions plenes de gom a gom en contra de la Ministra de Foment... alguns per motius ecològics, d'altres per monarquistes, i d'altres... per altres coses. Però de sobte un dia, aparegué per aquella contrada un "fill de papà" (d'uns... 18-19 anys) amb roba de marca i tot conduint un potent Mercedes descapotable de color blau metal·litzat amb la capota abaixada i amb reggaeton sonant a tota merda. Aleshores, màgicament (encara que en principi semblés mecànicament) el cotxe es va aturar; feia dos dies que l'havia portat al taller i segurament no li van arreclar bé. Avisa a la grua, però sorpresa!! Mentrestant estava allà, el bosc màgic i suposadament impenetrable es començà a obrir just al seu davant. Tot aquell cúmol tant espès de vegetació va donar pas, novament i després de cent anys, a les escalinates de palau que això sí, eren molt ampuloses. El jove "fill de papà" deixà el descapotable allà aparcat (amb la capota posada, no fós cas...) i entrà tot decidit a l'interior del palau. Finalment, després d'haver-se perdut varies vegades per l'interior del degradat edifici, i d'haver estat a punt, per aquest mateix motiu, de prendre mal, va arribar a la cambra a on es trobava la jove princesa dormint la mona des de feia cent anys. Es va quedar bocabadat per la seva bellesa, i tot pensant "quin polvo que té aquesta tia", es va inclinar i va posar suaument els seus llavis sobre les rosades galtes de la bonica Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén. I la bella princesa despertà! I amb ella, tots els habitants del castell. I amb el despertar, sorgia la sorpresa: I així va ser com... es van enamorar (bé... el que es diu enamorar enamorar... tampoc... però s'hi esforçaven), i la princesa Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén fou tanmateix coneguda com La Mona Dorment. Cent anys abans, se n'haurien anat a alguna luxosa habitació de palau a celebrar-ho en la intimitat, però... a l'estar aquell edifici saquejat des de feia molts anys i en perill d'enderroc, van obtar per acomodar-se als seients del Mercedes descapotable que... sorpresa!!! Havia tornat a funcionar!!! I així va ser com tot va tornar a la normalitat reial. El jove "fill de papà" i la princesa, aviat es van casar. Mentrestant, el rei va permetre que finalment es construís la línia d'Alta Velocitat per a sota del palau però això sí, amb la condició que l'edifici no anés a terra. Malauradament, les obres de construcció del túnel s'estaven fent a marxes forçades per complir el termini estipulat, ja que s'acostaven les eleccions. I ho estaven fent tot de qualsevol manera fins al punt que un dia, la tuneladora es va passar de la ratlla, i es va esfondrar accidentalment una bona part del palau. Però... la familia reial es va traslladar provisionalment al palauet de segona residència que tenien a la costa. Amb tot plegat, es va aixecar la prohibició de les agulles, però les coses continuaven igual de malament que sempre en el reialme; tots els partits continuaven fotent-se els plats pel cap, els problemes de la crisi continuaven sense arreclar-se, i el "fill de papà" fou considerat pels diversos sectors crítics del poble (o dels pobles!!) com un especulador urbanístic en potència, ja que va ser amb la seva arribada la que suposà la desaparició fulminant d'aquell bosc que durant 100 anys havia rodejat el palau. Mentrestant, la fada malvada... la fada malvada va descobrir una bocació política que no sabia que tenia, va abandonar la màgia i es va afiliar a Esquerra Republicana (l'Esquerra Republicana d'aquell reialme s'entén). I la familia reial en general, i en concret la princesa Enriqueta Maria Jesús i Josep de Mogró I de Tots els Sants i pels Segles dels Segles Amén, també coneguda com a Mona Dorment, i el seu estimadíssim "fill de papà", van ser feliços, i van menjar molts aniços (encara que... els aniços continuen sense ser la finalitat d'aquesta història...). FI
|
|||
Send a private message
Subscribe to RSS feed
Tell a friend
Add to My MSN
Add to your network
Sign up for alerts
|
|
